Memòries literaries d'un proscrit poeta
que topen amb records dels meus setze anys,
aquells antics amics de les classes de lletres
i aquelles hores que no s'acabaven mai.
Al meu costat al vent, les flors i les estrelles
al teu un plec de llibres d'estudiant
la música de l'aire retopava als vidres
i jo era com un l'ocell que comença a volar.

Quants anys estan passant i ja no sé ni on pares
quant temps vàrem mirar-nos tendrament
i ara que jo canto per no ser escoltada,
t'estimo i vull trobar-te en aquest moment.

De tendres discussions n'érem protagonistes
jugàvem a fer gols sense porter,
comèdies il·lusòries n'érem dos artistes
i jo passava molt del que em digués la gent.
Volia fer-me veure i sovint m'enfonsaves
volia fer-te creure el meu amor a tu,
i sempre que em miraves la por m'anulava
i encara que parlava no ho feia amb ningú.


Memòries literàries

No hi haurà neu als carrers 
Per més que el desembre 
Obri la porta a l’hivern 
I a tanta tristesa 

No hi haurà foc a la llar 
Ni cartes, ni versos 
Tot el que queda de l’any 
És fosc com la soledat 

No hi haurà un arbre al balcó 
Ni boles que brillen 
Només el vent fred i humit 
Que glaça les baranes 

No hi haurà somnis complerts 
No hi haurà desitjos 
Només records que se’n van 
i nits massa llargues... 

Hi haurà cançons als carrers 
I gent que somriu, i llums que s’encenen 
Potser no s’han adonat 
Que res no ha canviat 
Davant del mirall... 


Parles en somnis, dibuixes paisatges 
D’aquella infantesa que et va abandonar 
Obres calaixos de fotos antigues 
Potser hi ha amagat l’esperit del nadal 

No hi haurà cava al celler 
Ni copes que brindin 
Hi haurà un buit per compartir 
Amb l’amiga tristesa 

No hi haurà res especial 
Només el silenci 
Tantes vegades el tens 
Però mai t’hi acostumes 

Hi haurà dinars on tothom 
Repartirà amor com si tingués data 
Potser no s’han adonat 
Del que és estimar 
Després de Nadal 

Busques paraules, persones properes 
Però s’ha fet molt tar i tothom va marxar 
Tanques la porta, la nit és molt fosca 
Ningú no sabrà si has rigut o has plorat

L'esperit Del Nadal 2015 MP3

Ella tenia una rosa, 
una rosa de paper, 
d'un paper vell de diari, 
d'un diari groc del temps. 

Ella volia una rosa, 
i un dia se la va fer. 
Ella tenia una rosa, 
una rosa de paper. 

Passaren hivern i estiu, 
la primavera també, 
també passà la tardor, 
dies de pluja i de vent. 

I ella tenia la rosa, 
una rosa de paper. 
Va morir qualsevol dia 
i l'enterraren després. 

Però al carrer on vivia, 
però en el poble on visqué, 
les mans del poble es passaven 
una rosa de paper. 

I circulava la rosa, 
però molt secretament. 
I de mà en mà s'hi passaven 
una rosa de paper. 

El poble creia altra volta 
i ningú no va saber 
què tenia aquella rosa, 
una rosa de paper. 

Fins que un dia d'aquells dies 
va manar l'ajuntament 
que fos cremada la rosa, 
perquè allò no estava bé. 

Varen regirar les cases: 
la rosa no aparegué. 
Va haver interrogatoris; 
ningú no en sabia res. 

Però, com una consigna, 
circula secretament 
de mà en mà, per tot el poble, 
una rosa de paper.

Cançó De La Rosa De Paper (Musicat de Vicent Andrés Estellés)

Plena de veus, de clares veus, la tarda
per sobre del jardí navega lenta,
sirgada pels infants que fan volar
l'estel en el suburbi.
                                  M'ha cridat algú
des de la nit. He d'allunyar-me sol,
nit fosca enllà, tristesa, mal camí
de roca i fred, i carros de malson
a les roderes fondes, que no puc
desencallar.
                     Recordaré la barca
de cel espès, ancorada en silencis
de cant secret, als ulls que la miraven
des del jardí tot ple de clares veus.


La Barca Eduard Boada & Joan Vinyoli

Dins la nit, els meus anys
han cridat i em desperten;
semblen ocells perduts, 
sóc d'ells i no em coneixen:
són meus i van errants
perquè no em pugui entendre
quan cerco en el meu cor
què m'ha fet gran i feble.
¿Què hi dius tu, pur infant
que encara et meravelles
de sobte, amb brusc delit,
pels ulls, per on vas créixer,
i de qui guardo, amb corn
profund, les orelletes
tan fines a escoltar
les tendres veus que vencen?
¿Què hi respondries tu,
infant que jo vaig ésser,
tu que eres simplement,
tu que no pots comprendre
que el cor sigui pesant
i les coses esquerpes,
i el somni tingui risc,
i tot amor tristesa?
Per a ignorar-ho jo
i que, uns minuts, la teva
ventura elemental
revisqui en mi de sempre,
cal que et cedeixi a tu
i que ho pagui creient-me
i sentint-me dir foll,
foll que no mira enrera.
¿Qui somriurà dels dos,
el vell que no preveies
futur de tu, oh infant,
o tu, fonda innocència?
Sols sé que miro el riu
al llarg de la ribera;
i sempre sóc el punt
on l'aigua fa el seu pur
començament de perdre's.


Dins La Nit, Els Meus Anys

Si no et tinc a tu estic sol
de solitud mutilada.
Silenci vestit de dol
de l'hora més atziaga,
sense rialla ni vol:
ves comptant els ulls de l'alba
i els ocells de cada estol.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu encavorcada.

Si no et tinc a tu estic sol
talment espantall de marge.
Ja no em puc vestir de sol
ni portar la capa d'aire,
em moc com el lent cargol
que du a coll-i-be sa casa.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu enquimerada.

Si no et tinc a tu estic sol
com penell de gran alçada.
Tu que puges, senderol
de fatiga perfumada;
tu que baixes, rierol
d'escumosa cavalcada,
digueu amb mi: si estic sol
tinc la veu desesperada.

Si no et tinc a tu estic sol
com l'Estrella de la Tarda.
Sona còsmic flabiol
que em despulles de basarda
en dia de cel revolt
puja als meus ulls didals d'aigua.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu crucificada.


Si No Et Tinc

Quan tenia quinze anys vaig escriure un poema.
Era el temps d'estimar i jo encara era pur.
Us en podria dir gairebé tots els versos
perquè llavors encara no pensava en l'angoixa
i d'aquell temps en servo ben vius tots els records.
I ara he estimat i he sofert i sóc "home",
i tinc quaranta-tres anys i la veu fosca i trista
i voldria oblidar tots els versos que escric.
Mireu-me bé les mans, com una rel em lliguen.
En les paraules sóc talment inviolable
que cada mot em torna més i més solitari.
més impotent potser per creure en els prodigis.
Tinc la rel dels cabells amarada de sorra
i el vent, un vent de sal, em bufeteja el rostre.
Agonitzo de tant d'esforç per no saber-me
i és, per befa, en la veu que visc i que agonitzo.
I, encara, sé de cert que recomençar fóra
tan inútil i absurd que en el joc i perdria
tot el que encara em resta d'insabut i d'autèntic,
allò que potser els altres servaran quan em perdi.

Tot el que estimo i vull es resoldrà algún dia
en un sol mot obscur i dens, inajornable;
i només jo en podré saber l'abast per sempre.

15 Quan Tenia 15 Anys

Cada dia cap als volts de les nou,
mentre el poble es treu la son,
ella surt de casa sense fer soroll
esquivant els gats que li estripen els mitjons.

Jo m´espero sense poder dormir
i l´espio des del llit
tot contant les hores que queden per tenir
el moment pel qual vull que arribi la nit,

quan des del campanar
sonen els quarts
sempre empaitant les dotze

ella des del quarto estant
un breu instant
em mira i plora.

Parla amb mi
noia de vidre,
parla amb mi,
digue´m que vols.

Donaria el que fós per saber què m´amagues
quan et quedes tota sola a casa.

Ja fa mesos des de que va arribar
a la casa del davant,
si ens trobem fa veure que no sap ni que sóc,
però a la nit és meva durant aquells segons,

quan des del campanar
sonen els quarts
sempre empaitant
les dotze

ella des del quarto estant
un breu instant
em mira i plora.

Parla amb mi
noia de vidre,
parla amb mi,
digue´m què vols
donaria el que fós per saber què m´amagues
quan et quedes tota sola a casa.


no title

Noia de Vidre (versió d'Els Pets)

maqueta                       

Insomni (Frenètic 2000 i poc)

Sonen,
tantes cançons dins del teu cap
porten
la teva història al seu costat
diuen
que el món només gira endavant
sent-les
que el teu vagatge hi és gravat

Sonen
en blanc i negre i en passat
porten
aires d'ahir, tantes veritats
diuen
tot el que avui vols escoltar
sent-les
tant fort com ho fèies abans

I que siguin el fanal
que de llum t'omple el camí
que sense ell no trobaràs
mai la sortida

I que siguin el record
del que no vas deixar escrit
i de tot el que has après
mentre sonaven

Que el plor sigui d'alegria
i el vent bufi al teu favor
que tantes cançons d'amor
encara viuen

Que el món gira en una agulla
d'un vinil sonant tant fort
que fa que et bategui el cor
i et dóna vida

Sonen

Veig el temps corrent
s'escapa en un instant
i es perd fugaç
enmig de la foscor
i jo sé del cert
que ja no tornarà

Faig cançons d'ahir
sabent que ja ha passat
el tren desig
que no vaig agafar
i ara és tant lluny
que ni tansols recordo

Aquells dies
Aquells anys

Que pujava a un escenari
i enmig de la plaça
els teus braços s'aixecaven
i jo era feliç
Ara he vingut a buscar-te
amiga nostàlgia
però és molt fosc i fa pujada
i em dono per vençut

Però no podré oblidar mai el nostre amor
preludi d'una cruel traïció

I ara canto sol
la plaça és un desert 
de pols i gots
que algú ja va buidar
i el vent s'endú
el que queda d'esperança

Però no em pot 
esborrar

Que pujava a un escenari
i els llums m'encegaven
i la plaça feia música 
i tu eres allà
Ara provo d'evitar-te
però no em queden forces
m'he condemnat a seguir-te
i fins al final

Però la música fa silenci al meu voltant
disfressat, el temps m'ha vençut

Cruel Traïció

No era això, companys, no era això 
pel que varen morir tantes flors, 
pel que vàrem plorar tants anhels. 
Potser cal ser valents altre cop 
i dir no, amics meus, no és això. 

No és això, companys, no és això, 
ni paraules de pau amb garrots, 
ni el comerç que es fa amb els nostres drets, 
drets que són, que no fan ni desfan 
nous barrots sota forma de lleis. 

No és això, companys, no és això; 
ens diran que ara cal esperar. 
I esperem, ben segur que esperem. 
És l’espera dels que no ens aturarem 
fins que no calgui dir: no és això.

Uat Boada

Popular tracks