Un matí qualsevol d’un dia qualsevol dins una setmana qualsevol d’un mes qualsevol et lleves i sents un pes a l’estómac del qual t’has de desempallegar de la manera que sigui. Ho proves amb un cafè amargant, però el moment màgic i esperat no arriba. Surts de casa per agafar el metro cap a la feina i et costa caminar fins a la parada, perquè el pes de l’estómac cada vegada es fa més feixuc i no et permet seguir el pas que portes cada dia a aquella mateixa hora. La distància entre el portal de casa teva i l’estació s’allarga; a cada passa veus la boca del metro més lluny, fins que t’atures, i després d’uns segons de meditació recules, puges a casa amb ascensor i tornes al llit d’on has sortit, tot plegat amb l’esperança que aquell pes que no té cap intenció de deixar-te acabi desapareixent amb uns minuts, potser hores, de descans que realment no necessites.

Amb el pijama de nou, com si tornés a ser de nit, et fiques al llit, però el pes a l’estómac et segueix, i després d’unes voltes i d’un temps inútil t’adones que l’únic que pots fer és parlar amb ell, amb aquell que està tancat en el teu ventre, per tal que t’expliqui què li passa i et digui el perquè de la seva visita, i així potser finalment el puguis convèncer de què surti. I mentre la conversa té lloc vas descobrint que el pes es va alleugerint, i que poc a poc desapareix, fins a tornar-se en un pessigolleig més aviat agradable i que et desperta unes ganes boges de sortir a fora i deixar-te escalfar per la llum del sol i pel soroll del carrer que porta hores despert...

Acousters va començar així, un matí qualsevol d’un dia qualsevol dins una setmana qualsevol d’un mes qualsevol. I tot i que ara és una mica més lleuger, el pes encara el tenim i ens fa seguir escrivint cançons i parlant amb nosaltres mateixos. Són converses lleugeres, senzilles, més o menys personals, però sempre necessàries. Cançons de matí, de por, d’enyorança, d’abans, d’ara, de demà, de tu, de mi, de tots nosaltres...

Followers of xavicairo